LA INTEL•LIGÈNCIA DE LES GALLINES

Els burkinabé són hospitalaris i amables. Anant amb cotxe per l’àmbit rural, les persones et saluden efusivament aixecant un braç i movent la mà, com fem nosaltres. Els nens, fins i tot, salten i criden. El que diuen és “blanche!”, “nazara!”, “tubabú!”… Francès, moré i dioulà.

Si has d’anar a un poble en concret, hi arribaràs i no sabràs com. No sembla possible que es pugui arribar a un lloc sense seguir cap camí, però, aquesta, és la nostra percepció, ells saben ben bé cap on han d’anar, encara que, pot ser, que el suposat “camí” es transformi en una mena de llac, si és època de pluges. Quan finalment arribes al lloc de destí, la rebuda és molt càlida i les salutacions també. Allà on no hi ha escola, la llengua francesa no hi arriba, i encara que hi hagi escola, pocs adults saben francès.  Així que et trobaràs amb algú al davant que et dóna la mà i te la manté agafada mentre va dient un munt de coses que no entens. Amb el temps, aprens que t’estan preguntant com estàs, si la teva salut és bona, com està la teva família…

Recordo quan vaig anar a un poble on no havien vist mai cap persona blanca. Els nens petits ploren i no volen ni mirar-te. Arrepenjada al cotxe i a punt de marxar, vaig notar una mà que em fregava suaument la pell del braç, em vaig tombar i era una nena d’uns dotze anys que intentava veure què hi havia a sota de la meva blancor. Més endavant, a casa d’uns amics, una nena de dos anys que primer no em volia ni veure, va acabar adormint-se moltes vegades a la meva falda, això sí, sempre fregant-me el braç amb la seva mà; un dia li vaig preguntar a la seva mare si aquest era un hàbit que ella tenia abans d’adormir-se i em va dir que no.

Els pobles estan separats els uns dels altres. Un poble està format per un conjunt de cabanes (l’habitatge és diferent segons l’ètnia) més o menys disperses en una extensió de terreny. Hi ha cabanes que formen com un cercle, al mig del qual hi ha un terreny comú; els habitants són d’una mateixa família. La família africana és la família extensiva, la gran família. La vida, però, transcorre a l’aire lliure. En plena sabana es poden trobar grans arbres, i allà on hi ha un arbre a sota hi ha vida.

Les carreteres i els camins també són plens de vida: una llarga corrua de dones amb els seus vestits de colors, els embalums al cap i els infants a l’esquena, que van o vénen d’un mercat; nens i nenes jugant; nenes venent alguna cosa (bananes, ous…); un home en bicicleta amb dos pollastres morts lligats amb un cordill, un carret ple fins dalt de llenya estirat per un ase cansat i un nen que el guia; un nen amb un troç de tronc vigilant una vaca, gallines…

Les gallines no paren de moure´s i picotejar per tot, busquen menjar. Fins i tot s’atreveixen a creuar la carretera. Els conductors van tocant la bocina perquè tothom s’aparti, però un dia que unes gallines i els seus pollets travessaven la carretera (el conductor tocava la bocina, però no aminorava la marxa), vaig veure com la darrera gallina passava a millor vida.

A Ouagadougou, a casa els meus amics, al pati hi ha gallines, i al carrer, també. Un carrer lluny del tràfic caòtic del centre,  sense asfaltar, com la majoria de carrers, amb nens jugant a pilota, i amb gallines i pollets amunt i avall. Les gallines de casa surten al carrer i també n’hi ha del carrer que entren a casa, de manera que pots tenir a casa gallines que no són teves, i tenir les teves a fora. Vaig preguntar si això representava algun problema i em van dir que no perque totes les gallines coneixien casa seva i al vespre no en quedava cap al carrer.

Un dia, asseguda a la porta de casa, un nen amb una pistola de plàstic, que disparava una mena de raig de llum, empaitava les gallines; quan el raig de llum es posava damunt d’elles, les gallines corrien istèriques i els pollets al darrera. Van passar dos veïns i em van saludar. Més tard, va venir un home que anomenant-me “blanche” em va dir, essencialment, que alguna cosa li feia mal i necessitava diners per anar a la farmàcia (blanca = diners). Quan ja estava a punt d’entrar a casa perque començava a fer-se fosc, vaig veure dues gallines a la porta que no paraven de moure’s i fer soroll; vaig obrir la porta i van entrar al pati esperitades.

Per Anna Garcia Pons