ELS NENS DE LA LLAUNA

A Burkina Faso hi ha molts nens i nenes. Pots estar en un lloc on no es veu cap persona i, de cop, comença a sortir canalla, no saps d’on, que et ve a veure. Els pots veure al camp, pastorant quatre cabretes, a la vora de les carreteres traginant llenya al cap, o oferint-te menjar; alguna adolescent amb un infant petit a l’esquena que pot ser el seu germà (o, fins i tot, el seu fill)… En general, tots alegres i, els més petits, jugant amb qualsevol cosa. Al camp, on hi viu aproximadament el 85% de la població, sembla que les mancances  siguin més suportables.

A ciutat, també hi ha molts nens pels carrers. Al vespre, pot ser que en vegis algun dormint en un racó i, sempre tens l’esperança que no es quedarà allà tota la nit…

Hi ha, però, uns nens (no nenes) que a mi em trasbalsen cada cop que els veig, jo els anomeno els nens de la llauna. Són nens que van totalment esparracats i porten una llauna  a la qual han fet dos forats, se li ha passat un cordill, i la porten agafada pel cordill o penjada a l’espatlla; són llaunes grans de tomàquet. Demanen caritat, van sempre en petits grups… Són nascuts al camp, fills de musulmans que, sovint tenen més d’una dona i molts fills per mantenir. Porten els fills a la ciutat i els deixen en una escola alcorànica perquè els ensenyin l’Alcorà. Els nens queden  a càrrec d’un “mestre” que pot ser que tingui més de cent “alumnes” i no cobri cap sou. El sou li han de proporcionar els nens. Els càstics són durs. Els peguen si no porten diners i, també els peguen si no en porten prou, i mai en porten prou… Quan estan demanant pels carrers no van mai sols, sempre van en grup, segurament perquè la mútua companyia és l’única cosa que tenen.

Per Anna Garcia Pons