EL LLAC DE TENGRELA

A pocs quilòmetres de Banfora, i després d’un poble anomenat Tengrela, es troba un llac que porta el mateix nom que el poble. És fascinant. Allà hi conviuen, en completa harmonia, peixos, nenúfars i hipopòtams. A la tarda s’hi pot trobar algun pescador que des de la seva barca recull les xarxes, també alguna dona rentant i alguns nens jugant dins l’aigua. Tot plegat ni una dotzena de persones. Cap casa a prop, ni res que destorbi la pau i la sensació de benestar que produeix la visió d’aquest llac idíl.lic. S’hi pot fer un passeig en una petita piragua, però no està exempt d’aventures…

Érem sis persones a la piragua, comptant el barquer. Cadascú ocupava un lloc i no es podia moure per no desequilibrar el pes. Enmig dels nenúfars i quan encara no veiem els hipopòtams va començar a entrar aigua. Vam passar la resta del viatge traient aigua de la barqueta amb una mitja carabassa, i això ens va permetre arribar a bon port.

El barquer era senufo. Els senufo són una de les moltes ètnies que hi ha a Burkina Faso (una seixantena). Ells són els que pesquen al llac des de fa moltes generacions. Home molt amable i atent, a la tornada del passeig, va anar agafant nenúfars i amb ells va fer uns collarets. El treball era el d’un vertader artesà, no vam, però, poder veure treballar els seus dits perquè el teníem a l’esquema, en un extrem de la piragua i no ens podíem tombar per veure’l.

El llac és molt gran i en arribar al petit i rudimentari embarcador de l’altra banda, ja havien desaparegut en la llunyania els hipopòtams, la dona que rentava roba i els nens que es banyaven. Una altra dona hi havia allà que també rentava i uns altres nens que jugaven a la vora de l’aigua. Era com si el temps s’hagués aturat o, millor, com si estéssim fora del temps. Vam marxar d’allà amb una sensació difícil d’explicar i, també difícil d’oblidar.

Per Anna Garcia Pons