COTXES, ESPAI, TEMPS…

Els taxis, vells i polsosos, sembla que hagin de desmontar-se d’un moment a l’altre. O no hi ha maneta per obrir la finestra, o la maneta cau quan la toques, o el conductor t’ofereix l’única maneta que queda, tots ens l’anem passant per obrir les finestres i, després la hi tornem. També pot ser que en tancar la porta del vehicle caigui el vidre de la finestra…

No hi ha problema en trobar un taxi que vagi en la mateixa direcció que tu vols, tant és que vagi ple com vuit, sempre s’hi cap. El taxi ple (i quan dic ple, vull dir ple) va deixant els passatgers en els seus destins. Dos-cents frans CFA (menys de mig euro) per passatger, per dins la ciutat; primer, però, s’ha de concretar el preu.

És evident que la seva concepció de l’espai és diferent a la nostra i no està relacionada amb les places que té un cotxe, sinó en les persones “que hi caben”. Portis l’equipatge que portis, també hi cap; la baca i/o el portaequipatge poden quedar tan plens que penses que segur que caurà alguna cosa (o tot), però una lligada per aquí i una per allà, i el cordill fa miracles. I si cau alguna cosa tampoc passa res, es recull i punt… “Pas de problème!”.

Si vols anar una mica més lluny, també pots llogar un cotxe per anar, posem per cas, al País Lobi, al sud de Burkina Faso. La carretera no està asfaltada, la terra vermellosa entra per les finestres obertes, quan arribaràs allà semblarà que t’hagis fet un bany de color als cabells que seran de color rogenc. Continuem, en un moment donat es pot punxar una roda del cotxe (aquí també ens passa!), però el cotxe no porta “gat”. Sort que el conductor, que és molt hàbil, començarà a recollir pedres grosses de la vora de la carretera i fabricarà un gat per poder canviar la roda. Mestrestant, nosaltres ens internem a la vegetació i fem alguna “necessitat”, quan tornem tot és a punt i continua el viatge. És llavors quan el conductor ens diu rient que estàvem passant per una reserva d’animals.

Si es vol anar encara més lluny es pot llogar un tot terreny i anar, des de Bobo-Dioulasso, a Mali (Mopti, Djenné, País Dogon…), o a Benin. Les possibilitats de tenir avaries són més, és clar!, poden ser, per exemple, set. Algun problema amb el canvi de marxes, amb l’oli, amb els frens… Normalment els xofers i els guies són força traçuts i solucionen algunes coses; si surt molt de fum d’una roda, el guia treurà la roda i es posarà a sota el cotxe, previament haurà agafat una petita tija d’un arbust i un plàstic, i solucionarà el problema. Penses que en el primer poble buscarà un taller, però no, farem tot el viatge amb la tija i el plàstic. Si el guia o xofer no ho pot reparar, la cosa ja és més complicada, cal temps…

La concepció que allà es té del temps no és la mateixa que la que nosaltres tenim. Per a nosaltres, el temps “mana” és a dir, estem supeditats al temps, en depenem; això és així perquè considerem el temps com quelcom independent, objectiu i mesurable. Per als africans, en general, el temps no és una cosa que tingui una entitat pròpia, és subjectiu, i són les persones les que el “creen”, apareix quan hi ha activitat (en sentit general), però, en qualsevol cas, el temps depèn de les persones i no a la inversa com a la nostra societat.

Un altre aspecte a tenir en compte, i que en certa manera està relacionat amb el temps, és el fet que nosaltres tenim moltes “coses a fer”, més o menys importants, hi ha moltes coses que ens preocupen i, sovint, no ens adonem  que no totes són importants. A Burkina Faso i a bona part d’Àfrica els preocupa el que és essencial, i més tenint en compte que el país del qual parlem és un dels països més pobres del món i la seva economia és de subsistència. Per tant, hi ha coses essencials com tenir aigua, menjar, salut; també és important pertànyer a un grup (família extensiva…) perquè la solidaritat garanteix la supervivència. Les altres coses no són realment importants.

Per Anna Garcia Pons